22 de setembre 2011

Tal com ets


Saps què passa? Realment penso que no tens res a amagar.
Deixem el passat allà on és, enfora... ben enfora.
Està clar que som el que som pel que hem viscut,
però tot és moldejable i canviant.
Facem del nostre lloc d'encontre un raconet on poder canviar 
tot allò que no ens agrada, posem-hi un baul on tancar les penes
i deixar podrir-se aquella gent i mals que ens han romput per dindre.
Però obre amb mi una finestreta ben petita per on poc a poc
entri llum i ens torri les pells...
No sé si serà etern, però aprendrem un de l'altra.
Farem viatges cap a la Lluna i ens contemplarem
en uns anys pensant que el que és important és que ens estimam
tal com som.
I així és, tal com ets....


16 de setembre 2011

Nit de l'art '11. Palma de Mallorca.





Segons l'Institut d'Estudis Catalans:


2.   LLAÜT LLAGUT m. 
|| 1. Embarcació de poc tonatge (des d'una fins a cinquanta tones), ormejada de vela llatina i devegades d'un floc anomenat pollacra, i destinada a la pesca i al cabotatge; cast. laúd. Segons la finalitat a què es dedica, pren les adjectivacions de llagut pescador, ll. fruiter, ll. llagoster, ll. palangrer, ll. viatger, etc. Laut de barcha qui no port gouern, Leuda Coll. a. 1249. Foren ordenats tots los lahuts marítims, Pere IV, Cròn. 343. Exint de la galea, volents exir en terra, volguem posar lo peu en la banda de un lahut, doc. a. 1404 (Anuari IEC, v, 550). Féu la via de mar e ab un llaut se'n anà la via dels pagesos, doc. a. 1451 (BSAL, ix, 262).
|| 2. Vehicle rossegadís per a viatjar per damunt la neu (Erill, ap Krüger, BDC,xxiii, 226).
    Fon.: 
ʎəút (bal.); ʎəɣút (or.); ʎaɣút (occ.); ʎaút (val.).
    Intens.:
—a) Augm.: llaütàs, llaütarro.—b) Dim.: llaütet, llaütetxo, llaütel·lo, llaüteu, llagutó, llaütiu.—c) Pejor.: llaütot.
    Var. ort. 
ant.: lehut (doc. a. 1363, arx. mun. de Barc.); leut (doc. a. 1452, BSAL, ix, 335).
    Etim.: 
probablement és el mateix llaüt art. 1, amb canvi de significat degut a la semblança de la caixa d'un llaüt instrument musical amb el buc de les embarcacions esmentades.













Quins records de dies començats a les quatre i mitja del matí per anar a pescar amb mumpare... 
No només és art, són records i moments! 




Nit de l'art '11. 
Fins l'any que ve!

05 de setembre 2011

Tan real com els somnis mateixos






El somiava, el veia i el podia tocar com si tot surrealisme fos empíric, com si tot el que veiés fos tan real com ella mateixa i el que sentia.

Ella el va veure passar.
Instantàniament les mirades quedaren aferrades, es parlaren, es sentiren, es desnuaren una a l'altra. Ella pensà que algú havia entrat al seu interior sense  demanar permís, sense tocar a la porta, i el que era més perillós: havia deixat a dintre seu un rastre que no podia esborrar. Però ella, na Lluna, si d'alguna cosa pecava era de tenir els murs massa alts i massa forts amb ella mateixa; i en aquell mateix moment, quan va veure que els seus ulls quedarien eternament mirant-lo, va davallar la mirada i va fer com si no haver-lo vist. 

Mirada a terra.

Es va maleir durant el que per ella foren eterns minuts, abismes a dintre el seu cap.
Va pensar que tot en aquell camí era perdut,
les seves barreres havien funcional tal qual ella havia volgut. Maleïdes!
Però el que ella no sabia es que la seva mirada també havia deixar arena en aquell mar,
les seves petjades no havien estat esborrades per el seu mar enfurit,
allà a fora hi havia roques més valentes i amb molta més frescor que la seva.
En aquell petit moment ell l'agafà de la mà i fent-la fer mitja volta la mirà altra cop als ulls. 



Silenci.

Batecs...

Batecs...

Batecs, batecs...

Batecs, batecs, batecs, batecs,
batecs, batecs, batecs, batecs...

Els llavis s'uniren i ella desitjà poder navegar eternament en aquell mar de sensacions
on el vent no eren més que les lletres que guiarien el seu camí,
el seu destí, la seva estació final.

Batecs, batecs, batecs, batecs,
batecs, batecs, batecs, batecs...

Batecs, Batecs...

Batecs...

Batecs...


Una mirada.





16 d’agost 2011

Tornam a les polítiques d'habitatge que ens enfonsaren no fa gaire temps i les quals encara ens pesen.


Sé que no a tothom li interessa aquest tema, però, avui mirant es diari he hagut de fer aquesta associació sí o sí. Crec que estaria bé que aquests polítics tenguessin una mica d'idea sobre quines seran les conseqüències de les seves polítiques d'habitatge ja que encara pagam ses des passat! Potser hi hagui ajudes per a l'adquisició d'una nova vivenda, o primera vivenda, però per a que ens serveix si no tenim com pagar-la? Caure en la mateixa trampa dels prèstecs hipotecaris dels bancs per a que encara es lucrin més amb nosaltres i el poc que tenim? ...Crec que no!
Vos deix només amb aquestes darreres línies de la conclusió de l'article den Ramon Betrán (el podeu trobar sencer al final del text) , i diu així: 


"Se acabó el tiempo de las concentraciones demográficas en las ciudades que obligaban a respuestas cuantitativistas casi improvisadas, con el único objeto de conseguir en el menor plazo posible y al menor costo el mayor número de viviendas. Las consecuencias de esos enfoques están hoy a la vista en las metrópolis españolas, con sus grandes bolsas de deterioro social y constructivo,
efecto de actuaciones urbanísticas contraproducentes. Hoy es   exigible una política  cualitativista, que analice los efectos de las actuaciones sobre el tejido urbano y social existente, y las dirija a conseguir el máximo beneficio en términos
globales, resolviendo con la inversión pública al mismo tiempo
asuntos  indisociables  que  no  admiten  tratamiento  separado,
salvo que se quiera vestir un santo desnudando a otro. Las necesidades de vivienda, la integración social, los barrios vulnerables, la obsolescencia urbana o la conservación del patrimonio  histórico  son  diversas  formas  de  mostrarse  el  mismo problema .
La política de vivienda, que ha de ser al mismo tiempo una
política de ayudas sociales, de centros históricos y de barrios,
ha de definirse desde la realidad cotidiana, con unos criterios 
rectores que deben ser muy distantes de los que inspiran al sector privado:
a. guiados por el beneficio social y no por el lucro económico;
b. en forma de pequeñas intervenciones insertas en tejidos sociales vulnerables, tendentes a la mayor integración arquitectónica y social, y no de grandes conjuntos suburbanos uniformes (Julio Alguacil escribía que, en el
momento actual, suena a despilfarro social acometer programas de vivienda sin plantearse al mismo tiempo la adquisición de viviendas vacías);
c. integrados en el entorno urbano, con rechazo de la implantación autista;
d. aprovechando las dotaciones existentes, y no generando en otro lugar nuevas necesidades locales globalmente innecesarias;
e. reforzando las relaciones sociales, y no debilitándolas;
f. impulsando la rotación del parque edificado y no contribuyendo a la aceleración de su obsolescencia


El vos recoman, ja que per a vosaltres és una opció i no obligació d'estudi com per jo :)

Ramón Betrán Abadía: "De aquellos barros, estos lodos. La política
de vivienda en la España franquista y postfranquista". 
http://www.unizar.es/centros/eues/html/archivos/temporales/16_AIS/AIS_16(06).pdf


NOTÍCIA RELACIONADA AMB L'ARTICLE:  http://www.diariodemallorca.es/economia/2011/08/15/pp-reitera-recuperara-desgravacion-vivienda/695043.html

03 d’agost 2011

Un somni d'estiu aprop de la mar.






A certes hores, en les quals el desig floreix i deixa veure el més animal de nosaltres.
Moments en els que oblidem la part racional i ens fondríem sense arribar a  saber de qui és cada una de les gotes de suor que finalment reposen en els llençols.

Faria locures!

Sense pensar-ho dos pics vendria i em deixaria vèncer per les teves mirades intenses i carregades de dolçor, de timidesa. 
Em deixaria embogir per les teves mans quan  m'acaricien l'espatlla. 
Em deixaria endur per corrents carregades de cultura i termes que no estaran mai al meu abast, però que m'il·luminen al néixer de la teva boca.

Deixa que traiem a fora allò que ens fa estar distants i ens refreda, cridem a les ànsies de posseir allò que no és nostre.

Tu.

Jo.




Un somni d'estiu!

21 de juny 2011

infantesa



Simplement tornar enrrera. 
Recuperar aquells moments d'alegria quasi constant,
d'atencions enriquidores i carregades de tendresa.
Dies en que els braços em duien per tal de no mullar-me els peus,
viatges a llocs desconeguts on em feien créixer.
Moments de rialles a dinars familiars on hi érem tots, no me'n faltava cap.
Però poc a poc van anar partint, uns abans que d'altres,
abans d'hora.

No demano tornar enrrera per rectificar tot allò que hagui fet malament,
és igual! Això ja m'és ben igual!
Només hi tornaria per poder assaborir cada un dels bons moments
i disfrutar-los i sentir-los més del que ho he fet,
per tal de poder entendre que els bons moments són únics 
i qui sap si potser aquell era el darrer que passàrem junts.


Ho va ser en molts casos, 
i tot i l'absència d'acomiadaments
sabeu que sempre estareu dins jo. 
Farem tornar la infantesa d'una manera o altra.

25 de maig 2011

I no és la típica història d'amor



Fa un any vaig conèixer una llumeta perduda enmig del món.
Bé, realment us dic que estava perduda però, si em prometeu que mai li direu,
us puc confessar que ella sap ben bé d'on ve i cap on vol anar.

Dues llumetes, llumeta i llumota diria jo,
es van trobar un dia jugant al monopoly.
Crec que no van fer falta més de tres mirades per tal
de saber que eren fetes de sa mateixa pasta,
que alguna cosa del destí les havia unides aquell principi d'estiu
en aquell mateix lloc ple de màgia.

Matins plens de secrets.
Arreglar el món entre cafès i cervesses,
mirades a tios interessants i confessions inconfessables.

Saber que sa paraula locura no és al nostre món,
tot és comprensible i sempre serà admisible
encara que sigui un camí a l'abisme
on l'adrenalina està més que assegurada.


Va ser un estiu carregat de llumetes i llunetes.

Però te diré una cosa ben clara,
sa coa des moix ja pot està cap a dalt o abaix
que tu i jo algun dia ens retrobarem...


ho saps tu, ho se jo i ho sap tothom.

07 de maig 2011

No sé olvidar

Me gustaría decirte todos los recuerdos que tengo
de aquella juventud, de los momentos de risas y llantos que pasamos.
De las veces que el "te quiero" fue sincero... sin saber qué
nos depararía el futuro.
Sin saber que no sabríamos crecer juntos, aunque es verdad que aprendí
mucho a tu lado, de ti y de tu camino... pero no fue suficiente.
Pero aun así sigo sin creer en el olvido,
las personas nunca mueren ni se olvidan...
Sabes que siempre me ha costado dar de lado a aquellos que 
tienen un lugar en mi, y tú has estado demasiado tiempo
para poder borrarte.
Y aunque mi mente me haga creer que caiste en el olvido
y que ya no formo parte de ti, creo que debo ser un caso extraño...
siempre tendrás un lugar en mi tiempo y en mi vida.
Y aunque no lo llegues a ocupar nunca,
te deseo lo mejor en tu nuevo camino.



GRACIAS POR TODO.

25 d’abril 2011

Tant deman quan et dic que m'agradaria
veure't tots es dematins i retrobar-te als vespres?

No deman molt més,
potser és un bon principi.

23 d’abril 2011

Un dia dolent, un dia sense tu.



Dolent és acostumar-se a una pell, 
a un tacte, a unes carícies...
Dolent és necessitar una veu,
unes paraules, un missatge...
Dolent és voler sentir una respiració,
uns alens, uns gemecs...
Dolent és la gelosia cap aquells que et tenen aprop,
d'aquelles que et desperten els sentits, dels llençols que t'acaronen...
Dolent és tenir espai al llit,
no compartir somnis, no compartir despertars.


...Tot lo dolent és el que manca quan l'altre no hi és,
el que no tens els dies d'absència i que és el que et fa 
viure els dies de plenitud i presència.






10 d’abril 2011

Incertesa



I per moltes voltes que hi faci sempre acabo pensant el pitjor.
Potser un dia el vent t'arrossegarà més enllà,
a un lloc on ses ones siguin dolces
i s'arena pinti sa teva pell blanca tot deixant-la
més suau que el que pot arribar a ser avui.

Un lloc on descobresquis nous cossos plens de
reconets inhabitats on es necessita sa teva presència i delicadesa,
llocs on tan sols ses teves mans arriben i que els teus pensaments acaricien.

Tenc por d'un dia despertar i saber a ciència certa que has fuit,
que ja no res té importància i que he tornat a fallar.
He tornat a caure a aquell forat que em retorna
al lloc d'on em va costar sortir,
córrer darrera de tu per agafar-te de sa mà i dir-te:

No fugis, vine amb jo... provem-ho.






*Fotografia: Moulin Rouge, París (2011). Caterina

05 d’abril 2011


Fes les maletes i fuig enfora.
Allà on les nits no siguin eternes
i on la mar pugui cobrir-te no més que els genolls
els vespres en que et sentis sol 
i només sa Lluna pugui saber de tu.

Dies en que et puguis torrar d'un costat i un altre
allargada a s'arena mentres sents ses ones com protesten
quan xoquen amb ses roques tot fent el mateix so
que les teves idees intentant escapar del teu cos.

Somia amb tot allò que voldries tenir i que tan et costa
perque potser l'aigua algun dia et taparà més que els genolls,
la monotonia haurà expulsat les idees i ja no tendran cabuda al teu cap,
o potser no tendràs temps de fer passar s'arena entre els dits.


No tot és tan gran com pensem,
desitja-ho i lluita per tenir-ho.
Fins i tot la Lluna és possible.

12 de març 2011

Simple y complejamente amor.


Y al final lo que buscamos es simple y complejamente
esta unión que nos lleva a pensar que somos únicos e irrepetibles.

Esa pieza que nos haga sentir la llama del sol
en nuestro pecho cada mañana,
esa luz que nos da el aliento necesario para levantarnos
un día tras otro aunque maldigamos el despertador.

Esa sensación de poder ser totalmente libres de las cárceles del amor
a la vez que dependemos de su agua para sentir que seguimos vivos,
que aún se nos eriza la piel con su tacto,
como quien pasa un hielo entre sensaciones dormidas
o quizás olvidadas.

Buscamos otra visión,
otro mundo posible distinto al que tenemos
pero que a la vez no cambie demasiado.

La dulzura de los gritos
y lo agradable del llanto.
El dolor del amor
y las bendiciones de los celos.


¡Qué caprichoso el amor!


Porque al final, es eso.
Encontrar en lo antagónico lo complementario
para poder aportar cada uno su imagen,
formando a la vez un maravilloso
cuadro en el que mostrar toda posible semejanza.






Gracias a Jorge Bernal Campos por su aportación con la imagen y las reflexiones.

05 de març 2011

"Por de la por"


Ella entró en la cama y lo volvió a sentir.
Otra vez aquella extraña sensación que tanto tiempo hacía que no la visitava,
aquella mezcla entre dolor y miedo,
amor y frustración consigo misma.

Se dio la vuelta y cerrando los ojos intentó que la idea se difuminara,
que con la misma facilidad que últimamente venía se fuera.
Pero esa noche no se iba a ir,
la cogió de la mano.

Cada cierto tiempo intentaba plantearse el porqué,
cómo podía ser que sintiera eso y que la inundara sin pedirle permiso,
dejándola con la sensación de estar sola en este mundo.


Tenía miedo.
Miedo de perder otra vez,
de creer que otros mundos serían posibles sin ella.
Otro mundo de fantasías que quizás ella no podía ofrecer,
que no sabía descubrir entre ese mar de rocas y erizos,
que no podía ver a oscuras.

Miedo de perder esa posibilidad de caminar juntos,
de cogerse de la mano e ir andando uno al lado del otro.
Creía que quizás, aunque fuera joven,
no era el tipo de mujer que hacía abrir los sentidos,
o que derretía con una sola mirada... o quizás mientras dormía.

Sabía que su confianza en si misma siempre había sido
un vaso medio vació, un plato sin acompañamiento,
y hasta se atrevía a pensar que quizás era un pastel sin guinda.

Conocía que esa era la puerta por la que esa sensación entraba,
pero también sabía a ciencia cierta que cuando la cogía de la mano
era porque tenía miedo de perderle,
no ofrecerle todo lo que fuera posible,
no hacer todas aquellas locuras que uno debe
hacer para mantener un jardín florecido...

Que no hicieran ambos lo mismo.
Que no lo hicieran por ella.






*Bàsicament: por de la por.

01 de març 2011

No ens fareu callar


No ens fareu callar
hereus sou de dictadura,

No deixarem de cantar
per molt que tengueu mà dura
No per esser majoria
la raó vos fa costat,
Expressar-nos amb llibertat
és lluita de cada dia,
No ens fareu callar,
malgrat ens segueu la vida.

No ens fareu callar
polítics de dreta estantissa,
Sols ens podreu marginar
Servint-vos de la mentida,
Defensors dels feixisme
Vos manca sensibilitat,
Conviure al vostre costat
És un nou colonialisme,
No ens fareu callar,
malgrat ens segueu la vida.

No ens fareu callar
Caureu com fuita madura
Fills sou de satanàs
Heu destrossat la natura
La història vos jutjarà
Anunci del cant de sibil·la,
El cel roig vos castigarà
Cremareu en eterna foguera

No ens fareu callar,
malgrat ens segueu la vida





Al-Mayurqa, Petit Palau (Barcelona), 30 de novembre de 2007

Homenatge a Toni Roig

24 de febrer 2011

O blanco o negro... no hay sitio para el gris.


No sé que tiene que me hace enloquecer
cada vez que le miro,
aunque él no se cruce con mi mirada.
Me enloquece cada vez que me hace sonreir,
que me deshace entre sus labios
o que me estremece con sus llantos.

No sé qué tiene, pero así me tiene a mi
sin pensar en nada más que en eso...
en él, en él, en él.

23 de febrer 2011

Deseos que no se entienden...


Como cada noche ella lo deseaba,
pensaba que quizás esa era la noche en que él la abrazaría
y la haría sentir con sus manos aquella libertad
que tanto anhelaba.
Todas las noches pensaba que quizás empezaría ese juego
en el que ella poniéndose de espaldas lo retaba
a acariciarle la espalda como primera etapa hacia un camino más divertido.
Pensaba que no podría resistirse a sentir su piel entre sus dedos,
a descubrir o redescubrir aquellos lugares
que tanto los unían.
Pero, como cada noche, la realidad no era como ella imaginaba.
Aunque ella quisiera sentir que él la deseaba quizás ese no era el momento adecuado,
el día adecuado o quizás la persona adecuada.
Ella buscaba algo que él no veía, que no deseaba,
no luchaba por ella en esa batalla de sabanas y juegos.

Creo que ambos vivían caminos diferentes,
sensaciones distintas entre imaginaciones completamente antagónicas.

Ella lo deseaba,
pero él deseaba más el sueño que las fantasías.






*Foto: cuadro de Jacek Yerka.

20 de febrer 2011




¿Cómo decirte lo que siento por ti sin ninguna palabra?


15 de febrer 2011

Entre tots podem salvar Mallorca


On queden totes aquelles tradicions que tantes generacions han sobreviscut?
Tots aquells personatges que ens feien ballar i cantar de ben petits,
feien que les nostres predines i predins sentissin que ens esteien passant una part de sa seva vida.

Perquè hem canviat ses rondalles mallorquines, carregades de lliçons morals, per comics de personatges americans on tan sols s'hi mostra violència i desigualtats?

Perquè per Pasqua ara són poques ses famílies que queden per dinar de ses panades i robiols que han fet durant tot es dematí? Jo encara record que me deixaven fer una petita ensaïmadeta per posar a nes forn. Me sentia molt orgullosa de poder aportar un granet d'arena a sa feina familiar.

Però sobretot, lo que me fa més mal és que a mesura que esteim destroçant ses nostres tradicions i cultura acceptant com a nostra tot allò que ve de defora, també esteim permetent que es carreguin sa nostra illa. Tots aquells espais màgics, carregats d'olors que et transporten a altres llocs i que et fan saber que ets a un paradís estan sent substituïts per hotels per a que altres puguin disfrutar de sa roca. Això no és disfrutar del que tenim, és ser bufa! Si vols disfrutar de s'illa no te'n vagis a s'Arenal o Magaluf... conviu amb sa gent d'allà!

Realment pas bastanta pena per aquests temes... sobretot per que crec que no esteim fomentant s'esperit crític dels joves que pitgen i pugen, i realment són ells els que el dia de demà també hauran de transmetre aquesta cultura.



Crec que aquesta situació la podem entendre sobretot amb una cançó d'Anegats:

http://www.youtube.com/watch?v=nA4XouGf9ZU

Hi podreu trobar molts de personatges i situacions característiques de sa cultura mallorquina.


I sobretot és important la campanya "SALVEM MALLORCA" que ja fa un temps s'està duent a terme:
http://www.youtube.com/watch?v=tw3gDav09oY



*Lletra cançó anegats "Es missatge és clar"

Dius que rius, per què rius?
Perquè Sor Tomasseta
ja va amb bikini
O perquè en Joan Petit ja és gran
i no balla amb so dit
Que ara va amb monedes
que hi posen els guiris.

I dius que plores, per què plores?
Na Catalina de plaça ja no ven pa
Ni pega cossetes a nes davantal
Se'n va anar de guia per guanyar millor jornal

Tiru-rí-quac-quac es missatge és clar:
per durar és amb es vells que hem d'estar.
I escoltar ses tradicions arrelades de padrins a nins,
llegint qualque rondalla
Digau si serà bona sa sobrassada
com se fa una ensaïmada
o una oliva trencada
Un rubiol, una panada,
o lo que era una arada,
i com anava sa història fins ara.

Dius que rius, per què rius?
Perquè en Joanet no cerca sa flor romanial
Ni els seus germans li volen fer cap mal
La varen baratar per un hotel vora la mar

Me dius que plores, per què plores?
Perquè sa ximbomba no sona ni sonarà
Perquè St. Antoni no va beneir es ca
Ara fa sangries amb el Dimoni a nes bar

Tiru-rí-quac-quac es missatge és clar:
per durar és amb es vells que hem d'estar.
I escoltar ses tradicions arrelades de padrins a nins,
llegint qualque rondaia
Padri quedau i aixi m'explicau
com torrar a nes
e caliu
i a aprendre a fer es cap viu
Contau-me com feieu abans ses matances,
ball de bot, ses gloses,
i tantes altres coses.

Dius que rius per què rius?
Sa Balanguera té reuma però fila
I filarà encara per molts més anys
Se sent tota sola perquè es jovent no l'ajuda

I dius que plores, per què plores?
Perquè es missatge és clar; sa ferida hem de rentar
I tornar a deixar que brolli nova sang
I si mos cou mos cura, i si mos pica, mos madura

12 de febrer 2011

Vuelven las noches sin dormir.


Sólo te pido que vengas sin rendirte hasta donde haga falta,
que me hagas soñar en aquello que siempre quise
y que nunca te rindas.

Convierte tus palabras en hechos haciendo de los
cuentos la realidad de un día
y de todos los que le siguen.

Hazme creer que siempre estarás aquí aunque
a veces la distancia se larga y los malos ratos parezcan eternos.
Hazme sentir que te adueñas de mi cuerpo,
de mi alma y de mis sueños.

Hazme creer que el amor es posible
y que no es un sueño de la infancia,
deja que vuelva a confiar en ello.

Que las noches llenas de frío y de soledades
marchen con la cola entre las piernas
viendo que aquí ya no tienen nada que hacer,
que se ha levantado un muro infranqueable.

11 de febrer 2011

"El hombre es menos sincero cuando habla por cuenta propia, darle una máscara y os dirá la verdad". Oscar Wilde



¿Y al final qué buscas en la otra persona?
¿Un cuerpo perfecto? Creo que no existen, es más, no me gustan.
¿Un buen amante? Creo que tampoco existe, siempre quedarán sensaciones por conocer...
Podríamos seguir así todo el rato, pero aun así creo que nunca nos podríamos de acuerdo en exactamente qué es lo que más busca una persona en otra.

Lo que sí tengo claro es que necesitamos sentirnos seguros de lo que tenemos a nuestro lado.
Alguien que nos haga creer que cuando el mundo se acabe podremos seguir adelante,
que hoy no se acaba esta noche, sino mañana al levantarnos para empezar un nuevo día juntos.
Que habrá cosas nuevas que hacer pero sin que nos desestabilicen todo lo que tenemos...
que nos haga sentir los dueños del mundo.

Pero creo que no es tan fácil,
estos elementos están en peligro de extinción.


Prefiero la soledad a las mentiras,
los llantos a las risas interpretadas,
el dolor a los amagos...
la individualidad a compartirte.

05 de febrer 2011

Sa Roca


Passi el que passi no vui que mai mori aquell raconet de jo en que
s'arena i sa màgia de Sa Roca em fa reviure tants moments especials.

03 de febrer 2011

Cerrado temporalmente por NO vacaciones


Estos días tengo muchas ganas de escribir pero no tengo tiempo de elaborarlo.
Mi vida se centra en mi escritorio y mis apuntes.
De vez en cuando voy a ver a mis gatos, a ver qué me cuentan...
desde debajo de la ventana me llaman que vaya a verlos.

Pero conmigo siempre llevo encima bolígrafo y papel
para que no se me escape aquello que nace y muere fugazmente.


Hasta pronto!

30 de gener 2011


Quiero que me mires y entienda que te deshaces por mi,
como si vieras una luz que te cautiva.
Quiero que te apetezca besarme, deshacerme entre tus labios
mientras ves que nunca se acaba.
Quiero que me oigas cuando suenen las mejores melodías
o cuando éstas sean uñas pegándose a una pizarra.
Quiero que desde lejos añores mi presencia y te acuerdes de mi
sin necesidad de que algo suceda.
Quiero que te unas a la locura que todo amor necesita
y a aquellos riesgos que a veces hay que asumir
para que la llama nunca muera.
Porque al final, esto es lo que podremos recordar con el tiempo...
aquello que nos hizo vivir al otro.

27 de gener 2011

No se entiende con palabras, se siente.


Me gusta pensar que te acuerdas de mi cada vez que pasas por aquellos sitios que te recuerdan a mi y a ti.

Me gusta pensar que a veces piensas qué me estará sucediendo, o qué torpezas y despistes habrán inundado mi día para provocar en mi la desesperación de llamarte para estar tranquila y en paz en este mundo tan cruel.

Me gusta pensar que te mueres de ganas por llegar a casa y contarme todas las veces que has respirado y lo lento que pasa el tiempo ahí afuera.

Me gusta pensar que por las noches me abrazas porque temes que me vaya de tu lado, o simplemente para que no pase frío.

Me gusta pensar que tu piel se deshace entre mis caricias y sábanas cada noche que sueñas conmigo.

Me gusta pensar que cuando despiertas me miras para tener la certeza de que sigo ahí, que no sólo ha sido un sueño.




Me gusta pensar que me llevarías a todos y cada uno de los rincones de este mundo sólo para demostrarme que todo lo que pienso es cierto y que nadie podrá ofrecerme más.. porque eso es lo que quiero.




26 de gener 2011

Al final lo único que tenemos seguro es a nosotros mismos.


-¿Dónde están aquellas personas que te prometieron amor eterno?
¿Dónde están aquellas personas que te acompañaron tantos años y con los que recorrí tan largo y arduo camino?
¿Dónde están aquellos que conquistaron tu cuerpo y tu alma, aquellos que descubrieron tus lágrimas e hicieron gritar tu interior?

-Pues no lo sé, se esfumaron. Ante mis gritos de soledad se asustaron y huyeron lejos, muy lejos de aquí. Quizás para no compartir aquello que no quiere nadie, el dolor.

-¿Y él, dónde está él?

-Pues no lo sé, se esfumó... Ante mis gritos de soledad se asustó y huyó lejos, muy lejos de aquí. Quizás para no tener que compartir aquello que tanto tiempo tuvo, el dolor.




Y así estoy yo, queriéndote sacar de tu compañía para traerte a mi soledad.

18 de gener 2011

Deseos


Es cierto que ante las despedidas intentamos aguantar
ese nudo en la garganta,
esas ganas de fundirnos en un eterno abrazo,
un beso tierno o caricias erizantes.

Evitamos mostrar aquello que sentimos o que nos apetece.
No estamos acostumbrados a mostrar con palabras
aquello que queremos, lo que haríamos en un momento
de locura sin pensar en lo que pasaría después,
aquellos mofletes sonrojados porque al final se
ha abierto la puerta de la verdad y nos alegra
saber que ambos sentimos igual.

Pero eso sólo sucede en las fantasías,
al final cada uno se va a casa con esa sensación de tristeza,
de no ser capaz de ser valiente.
Nos quedamos con las ganas de llevarle hasta casa para invitarle a cenar,
de mirar una película que nos haga avergonzar otra vez.
Pero sobretodo duele pensar que quizás esta noche sí
podría haberle invitado a compartir mis sueños,
mis ronquidos y mi manta,
sin pensar en lo que vendría después.

Quizás mañana si nos atrevamos a construir una frase
que nos ayude a abrir las puertas a este sueño.

14 de gener 2011

Días en los que hablar en clave te ayuda.
En los que aunque no grites a pecho lo que te sucede
sabes que la otra persona siente lo mismo,
te entiende y sabe de qué hablas.

Palabras que son sin sentido pero que llenan nuestras almas,
que nos hacen ver que no estás solo
y que hay muchas cosas por hacer.

Puede que sí, que en algún lado haya una pieza del puzle
que encaje conmigo y que a la vez no sea una simple
complementariedad, sino que juntos hagamos un gran mosaico.

Aunque si os soy sincera, creo que empiezo a desconfiar
de los amores prometidos en aquellas historias de disney,
y creo que no existen esos momentos tan románticos que a
menudo se ven en películas y series.

Me quedo como estoy, pensando que quizás algún día me suceda a mi.

11 de gener 2011

Cosas que suceden a menudo.

Esta mañana me he levantado con ganas de Mallorca otra vez.
Y últimamente me pasa a menudo, demasiado quizá.

He estudiado un buen rato hasta que me han entrado ganas de cocinar, cosa que también me sucede a menudo... y más desde que no vivo con mi madre. Hay que aceptar que se vive muy buen cuando alguien te hace la comida, pero también te sientes mejor al hacértela tu.
Bueno, la cuestión es que me gusta cocinar con un poco de música, y todo iba bien hasta que ha sonado esta canción interpretada por el grupo TIU (que ya nombré unas semanas atrás):

http://www.youtube.com/watch?v=QvZSgyQ1uME&feature=related

Como bien podéis ver tanto por el vídeo como por el tipo de música es una canción bastante antigua, tradicional. Forma parte del "Ball de bot", baile tradicional de Mallorca.

Como iba contando: suena esta canción y automáticamente tengo que dejar la comida en el fuego para que se vaya haciendo y me voy directa al ordenador para buscarla en vídeo...
Pero ya sabéis que normalmente cuando uno busca algo por Internet se acaba enredando con otras cosas y al final la comida acaba sola con el fuego. Y así ha pasado.

No me he podido resistir a ver el espectáculo de "El Casta", un gran humorista mallorquín.
En este espectáculo interpreta el personaje de Lorenzo Llamas, un mallorquín que intenta hablar castellano, y como tal hace traducciones tan buenas como:
-"He sido vivo", de "He anat viu". En Mallorca esta expresión significa que ha sido inteligente, que ha visto las cosas antes de que sucedieran y ha actuado bien. Pero claro, en castellano esto carece de sentido.
-"Cubarse", de "Acubar-se". En Mallorca nos referimos a desmayarnos cuando "ens acubam".


Además de esto, añade toda una buena narración de él y sus relaciones amorosas, un tema que aunque a menudo duela podemos sacar verdaderas experiencias tronchantes.

Aquí os dejo el vídeo de la primera parte del espectáculo, aunque tenga cuatro:

http://www.youtube.com/watch?v=VTCZiCNoYIs&feature=related


Y sólo con el principio entenderéis porqué he acabado con esto.

06 de gener 2011


Como bien te he dicho muchas veces es bastante a menudo acordarme de ti a altas horas de la noche, y no sé exactamente por qué extraña razón, pero siempre me invade tu recuerdo.
La verdad es que mi mente me dice que hace tiempo que debería haberme olvidado de ti, pero las cosas no son tan fáciles aunque lo parezcan.
Me cuesta tener que despedirme de ti y creo que tengo miedo. Sé que no es otro el motivo.
Miedo, miedo, miedo... a perderte.
A que pasen los años y sea un simple recuerdo guardado en el fondo de un armario,
o ser aquel cuadro que un día te regalé y que sólo ocupa un lugar de tu pared.
Tengo miedo a no compartir más cafés, chupitos, viajes en coche, risas...
Y lo peor, no compartir recuerdos, lágrimas y tristezas por lo que tuvimos y no logramos atar.

Temo no poder llamarte a altas horas de la mañana simplemente porque en el documental ha vuelto a morir un cachorrito y no puedo parar de llorar... y no poder oir como te ries de mi tontería.

Temo no poder llamarte simplemente porque me apetece discutir contigo, porque la confianza da asco.

Temo no poder llamarte porque tengo un mal día...



Son más los miedos que las alegrías y creo que por eso son demasiado constantes los días en que tu recuerdo me invade y me provoca este colapso de pensamientos.


La verdad, espero que esta tormenta pase pronto y vuelva a salir el sol.

04 de gener 2011

Qui s'assembla als seus no fa mal a ningú... o això diuen!


T'he dit alguna vegada el que sent per tu?
El que realment signifiques per a mi?
No, crec que mai hem tengut l'oportunitat
d'obrir la porta del cor.

Encara record quan jo era petita. Sempre sobre meu,
intentant donar el millor de tu per tal de
fer-me una vida bonica i de somni.

Sí, n'estic seguríssima. Has desitjat el millor camí
per a mi. Sempre fent el possible per llevar-me
les pedres del camí... I si queia, tu m'aixecaves.

Tal vegada ha arribat el moment en que comences a
desaparèixer, i jo he de veure les dreceres.
Però no et vull perdre.

I per això he pensat que t'ho podria dir d'aquesta
manera. Un sentiment que sempre romandrà al
cor, al cap i al paper.

M'hauria agradat molt haver tengut el valor
per fer això fa molt temps però, com deia abans,
el temps passa. Però crec que ha vangut la
pena ja que el missatge és clar i surt del cor.


Per sempre.
A mumare.






*Escrit que sorgí d'una nit de baralles entre dues fieres i el qual fou publicat al llibre de Recull de Literatura Jove de l'Ajuntament de Palma el 2005. Caterina Terrassa.






02 de gener 2011


Qui no ha sentit certa buidor en trobar-se sol mirant la televisió a altes hores del vespre.

Qui no ha desitjat estar acompanyat en algun moment d'enyorança
en el que el desig i la pell dominaven en gran mesura a la raó.

Qui no ha plorat per la fredor i buidor en pensaments i descansos.

Qui no ha volgut cridar tot allò que fa temps que amaga i que no té paraules per explicar.

Qui no ha somiat tot allò prohibit i desitjat alhora.


Reviure els sentiments i records no té preu, té pena.
I de tan en quan el passat intenta superar el present, però amb grans esforços
els desitjos són imposats amb gran estima i dedicadesa.

Esper fer les coses bé, només això.