El somiava, el veia i el podia tocar com si tot surrealisme fos empíric, com si tot el que veiés fos tan real com ella mateixa i el que sentia.
Ella el va veure passar.
Instantàniament les mirades quedaren aferrades, es parlaren, es sentiren, es desnuaren una a l'altra. Ella pensà que algú havia entrat al seu interior sense demanar permís, sense tocar a la porta, i el que era més perillós: havia deixat a dintre seu un rastre que no podia esborrar. Però ella, na Lluna, si d'alguna cosa pecava era de tenir els murs massa alts i massa forts amb ella mateixa; i en aquell mateix moment, quan va veure que els seus ulls quedarien eternament mirant-lo, va davallar la mirada i va fer com si no haver-lo vist.
Mirada a terra.
Es va maleir durant el que per ella foren eterns minuts, abismes a dintre el seu cap.
Va pensar que tot en aquell camí era perdut,
les seves barreres havien funcional tal qual ella havia volgut. Maleïdes!
Però el que ella no sabia es que la seva mirada també havia deixar arena en aquell mar,
les seves petjades no havien estat esborrades per el seu mar enfurit,
allà a fora hi havia roques més valentes i amb molta més frescor que la seva.
En aquell petit moment ell l'agafà de la mà i fent-la fer mitja volta la mirà altra cop als ulls.
Silenci.
Batecs...
Batecs...
Batecs, batecs...
Batecs, batecs, batecs, batecs,
batecs, batecs, batecs, batecs...
Els llavis s'uniren i ella desitjà poder navegar eternament en aquell mar de sensacions
on el vent no eren més que les lletres que guiarien el seu camí,
el seu destí, la seva estació final.
Batecs, batecs, batecs, batecs,
batecs, batecs, batecs, batecs...
Batecs, Batecs...
Batecs...
Batecs...
Una mirada.
Bellísimo texto, Lluna!
ResponElimina