22 de setembre 2011

Tal com ets


Saps què passa? Realment penso que no tens res a amagar.
Deixem el passat allà on és, enfora... ben enfora.
Està clar que som el que som pel que hem viscut,
però tot és moldejable i canviant.
Facem del nostre lloc d'encontre un raconet on poder canviar 
tot allò que no ens agrada, posem-hi un baul on tancar les penes
i deixar podrir-se aquella gent i mals que ens han romput per dindre.
Però obre amb mi una finestreta ben petita per on poc a poc
entri llum i ens torri les pells...
No sé si serà etern, però aprendrem un de l'altra.
Farem viatges cap a la Lluna i ens contemplarem
en uns anys pensant que el que és important és que ens estimam
tal com som.
I així és, tal com ets....


16 de setembre 2011

Nit de l'art '11. Palma de Mallorca.





Segons l'Institut d'Estudis Catalans:


2.   LLAÜT LLAGUT m. 
|| 1. Embarcació de poc tonatge (des d'una fins a cinquanta tones), ormejada de vela llatina i devegades d'un floc anomenat pollacra, i destinada a la pesca i al cabotatge; cast. laúd. Segons la finalitat a què es dedica, pren les adjectivacions de llagut pescador, ll. fruiter, ll. llagoster, ll. palangrer, ll. viatger, etc. Laut de barcha qui no port gouern, Leuda Coll. a. 1249. Foren ordenats tots los lahuts marítims, Pere IV, Cròn. 343. Exint de la galea, volents exir en terra, volguem posar lo peu en la banda de un lahut, doc. a. 1404 (Anuari IEC, v, 550). Féu la via de mar e ab un llaut se'n anà la via dels pagesos, doc. a. 1451 (BSAL, ix, 262).
|| 2. Vehicle rossegadís per a viatjar per damunt la neu (Erill, ap Krüger, BDC,xxiii, 226).
    Fon.: 
ʎəút (bal.); ʎəɣút (or.); ʎaɣút (occ.); ʎaút (val.).
    Intens.:
—a) Augm.: llaütàs, llaütarro.—b) Dim.: llaütet, llaütetxo, llaütel·lo, llaüteu, llagutó, llaütiu.—c) Pejor.: llaütot.
    Var. ort. 
ant.: lehut (doc. a. 1363, arx. mun. de Barc.); leut (doc. a. 1452, BSAL, ix, 335).
    Etim.: 
probablement és el mateix llaüt art. 1, amb canvi de significat degut a la semblança de la caixa d'un llaüt instrument musical amb el buc de les embarcacions esmentades.













Quins records de dies començats a les quatre i mitja del matí per anar a pescar amb mumpare... 
No només és art, són records i moments! 




Nit de l'art '11. 
Fins l'any que ve!

05 de setembre 2011

Tan real com els somnis mateixos






El somiava, el veia i el podia tocar com si tot surrealisme fos empíric, com si tot el que veiés fos tan real com ella mateixa i el que sentia.

Ella el va veure passar.
Instantàniament les mirades quedaren aferrades, es parlaren, es sentiren, es desnuaren una a l'altra. Ella pensà que algú havia entrat al seu interior sense  demanar permís, sense tocar a la porta, i el que era més perillós: havia deixat a dintre seu un rastre que no podia esborrar. Però ella, na Lluna, si d'alguna cosa pecava era de tenir els murs massa alts i massa forts amb ella mateixa; i en aquell mateix moment, quan va veure que els seus ulls quedarien eternament mirant-lo, va davallar la mirada i va fer com si no haver-lo vist. 

Mirada a terra.

Es va maleir durant el que per ella foren eterns minuts, abismes a dintre el seu cap.
Va pensar que tot en aquell camí era perdut,
les seves barreres havien funcional tal qual ella havia volgut. Maleïdes!
Però el que ella no sabia es que la seva mirada també havia deixar arena en aquell mar,
les seves petjades no havien estat esborrades per el seu mar enfurit,
allà a fora hi havia roques més valentes i amb molta més frescor que la seva.
En aquell petit moment ell l'agafà de la mà i fent-la fer mitja volta la mirà altra cop als ulls. 



Silenci.

Batecs...

Batecs...

Batecs, batecs...

Batecs, batecs, batecs, batecs,
batecs, batecs, batecs, batecs...

Els llavis s'uniren i ella desitjà poder navegar eternament en aquell mar de sensacions
on el vent no eren més que les lletres que guiarien el seu camí,
el seu destí, la seva estació final.

Batecs, batecs, batecs, batecs,
batecs, batecs, batecs, batecs...

Batecs, Batecs...

Batecs...

Batecs...


Una mirada.





16 d’agost 2011

Tornam a les polítiques d'habitatge que ens enfonsaren no fa gaire temps i les quals encara ens pesen.


Sé que no a tothom li interessa aquest tema, però, avui mirant es diari he hagut de fer aquesta associació sí o sí. Crec que estaria bé que aquests polítics tenguessin una mica d'idea sobre quines seran les conseqüències de les seves polítiques d'habitatge ja que encara pagam ses des passat! Potser hi hagui ajudes per a l'adquisició d'una nova vivenda, o primera vivenda, però per a que ens serveix si no tenim com pagar-la? Caure en la mateixa trampa dels prèstecs hipotecaris dels bancs per a que encara es lucrin més amb nosaltres i el poc que tenim? ...Crec que no!
Vos deix només amb aquestes darreres línies de la conclusió de l'article den Ramon Betrán (el podeu trobar sencer al final del text) , i diu així: 


"Se acabó el tiempo de las concentraciones demográficas en las ciudades que obligaban a respuestas cuantitativistas casi improvisadas, con el único objeto de conseguir en el menor plazo posible y al menor costo el mayor número de viviendas. Las consecuencias de esos enfoques están hoy a la vista en las metrópolis españolas, con sus grandes bolsas de deterioro social y constructivo,
efecto de actuaciones urbanísticas contraproducentes. Hoy es   exigible una política  cualitativista, que analice los efectos de las actuaciones sobre el tejido urbano y social existente, y las dirija a conseguir el máximo beneficio en términos
globales, resolviendo con la inversión pública al mismo tiempo
asuntos  indisociables  que  no  admiten  tratamiento  separado,
salvo que se quiera vestir un santo desnudando a otro. Las necesidades de vivienda, la integración social, los barrios vulnerables, la obsolescencia urbana o la conservación del patrimonio  histórico  son  diversas  formas  de  mostrarse  el  mismo problema .
La política de vivienda, que ha de ser al mismo tiempo una
política de ayudas sociales, de centros históricos y de barrios,
ha de definirse desde la realidad cotidiana, con unos criterios 
rectores que deben ser muy distantes de los que inspiran al sector privado:
a. guiados por el beneficio social y no por el lucro económico;
b. en forma de pequeñas intervenciones insertas en tejidos sociales vulnerables, tendentes a la mayor integración arquitectónica y social, y no de grandes conjuntos suburbanos uniformes (Julio Alguacil escribía que, en el
momento actual, suena a despilfarro social acometer programas de vivienda sin plantearse al mismo tiempo la adquisición de viviendas vacías);
c. integrados en el entorno urbano, con rechazo de la implantación autista;
d. aprovechando las dotaciones existentes, y no generando en otro lugar nuevas necesidades locales globalmente innecesarias;
e. reforzando las relaciones sociales, y no debilitándolas;
f. impulsando la rotación del parque edificado y no contribuyendo a la aceleración de su obsolescencia


El vos recoman, ja que per a vosaltres és una opció i no obligació d'estudi com per jo :)

Ramón Betrán Abadía: "De aquellos barros, estos lodos. La política
de vivienda en la España franquista y postfranquista". 
http://www.unizar.es/centros/eues/html/archivos/temporales/16_AIS/AIS_16(06).pdf


NOTÍCIA RELACIONADA AMB L'ARTICLE:  http://www.diariodemallorca.es/economia/2011/08/15/pp-reitera-recuperara-desgravacion-vivienda/695043.html

03 d’agost 2011

Un somni d'estiu aprop de la mar.






A certes hores, en les quals el desig floreix i deixa veure el més animal de nosaltres.
Moments en els que oblidem la part racional i ens fondríem sense arribar a  saber de qui és cada una de les gotes de suor que finalment reposen en els llençols.

Faria locures!

Sense pensar-ho dos pics vendria i em deixaria vèncer per les teves mirades intenses i carregades de dolçor, de timidesa. 
Em deixaria embogir per les teves mans quan  m'acaricien l'espatlla. 
Em deixaria endur per corrents carregades de cultura i termes que no estaran mai al meu abast, però que m'il·luminen al néixer de la teva boca.

Deixa que traiem a fora allò que ens fa estar distants i ens refreda, cridem a les ànsies de posseir allò que no és nostre.

Tu.

Jo.




Un somni d'estiu!

21 de juny 2011

infantesa



Simplement tornar enrrera. 
Recuperar aquells moments d'alegria quasi constant,
d'atencions enriquidores i carregades de tendresa.
Dies en que els braços em duien per tal de no mullar-me els peus,
viatges a llocs desconeguts on em feien créixer.
Moments de rialles a dinars familiars on hi érem tots, no me'n faltava cap.
Però poc a poc van anar partint, uns abans que d'altres,
abans d'hora.

No demano tornar enrrera per rectificar tot allò que hagui fet malament,
és igual! Això ja m'és ben igual!
Només hi tornaria per poder assaborir cada un dels bons moments
i disfrutar-los i sentir-los més del que ho he fet,
per tal de poder entendre que els bons moments són únics 
i qui sap si potser aquell era el darrer que passàrem junts.


Ho va ser en molts casos, 
i tot i l'absència d'acomiadaments
sabeu que sempre estareu dins jo. 
Farem tornar la infantesa d'una manera o altra.

25 de maig 2011

I no és la típica història d'amor



Fa un any vaig conèixer una llumeta perduda enmig del món.
Bé, realment us dic que estava perduda però, si em prometeu que mai li direu,
us puc confessar que ella sap ben bé d'on ve i cap on vol anar.

Dues llumetes, llumeta i llumota diria jo,
es van trobar un dia jugant al monopoly.
Crec que no van fer falta més de tres mirades per tal
de saber que eren fetes de sa mateixa pasta,
que alguna cosa del destí les havia unides aquell principi d'estiu
en aquell mateix lloc ple de màgia.

Matins plens de secrets.
Arreglar el món entre cafès i cervesses,
mirades a tios interessants i confessions inconfessables.

Saber que sa paraula locura no és al nostre món,
tot és comprensible i sempre serà admisible
encara que sigui un camí a l'abisme
on l'adrenalina està més que assegurada.


Va ser un estiu carregat de llumetes i llunetes.

Però te diré una cosa ben clara,
sa coa des moix ja pot està cap a dalt o abaix
que tu i jo algun dia ens retrobarem...


ho saps tu, ho se jo i ho sap tothom.

07 de maig 2011

No sé olvidar

Me gustaría decirte todos los recuerdos que tengo
de aquella juventud, de los momentos de risas y llantos que pasamos.
De las veces que el "te quiero" fue sincero... sin saber qué
nos depararía el futuro.
Sin saber que no sabríamos crecer juntos, aunque es verdad que aprendí
mucho a tu lado, de ti y de tu camino... pero no fue suficiente.
Pero aun así sigo sin creer en el olvido,
las personas nunca mueren ni se olvidan...
Sabes que siempre me ha costado dar de lado a aquellos que 
tienen un lugar en mi, y tú has estado demasiado tiempo
para poder borrarte.
Y aunque mi mente me haga creer que caiste en el olvido
y que ya no formo parte de ti, creo que debo ser un caso extraño...
siempre tendrás un lugar en mi tiempo y en mi vida.
Y aunque no lo llegues a ocupar nunca,
te deseo lo mejor en tu nuevo camino.



GRACIAS POR TODO.

25 d’abril 2011

Tant deman quan et dic que m'agradaria
veure't tots es dematins i retrobar-te als vespres?

No deman molt més,
potser és un bon principi.

23 d’abril 2011

Un dia dolent, un dia sense tu.



Dolent és acostumar-se a una pell, 
a un tacte, a unes carícies...
Dolent és necessitar una veu,
unes paraules, un missatge...
Dolent és voler sentir una respiració,
uns alens, uns gemecs...
Dolent és la gelosia cap aquells que et tenen aprop,
d'aquelles que et desperten els sentits, dels llençols que t'acaronen...
Dolent és tenir espai al llit,
no compartir somnis, no compartir despertars.


...Tot lo dolent és el que manca quan l'altre no hi és,
el que no tens els dies d'absència i que és el que et fa 
viure els dies de plenitud i presència.