No ho puc negar.
Potser em passa més sovint del que voldria.
Mai. Mai aconsegueixo decidir-me a donar la passa.
No m'atreveixo a saltar al buit.
Intento ofegar-te a manotades dins el petit pou que queda dedins jo.
Intent deixar-te sense aire per que cada cop que et deixo parlar sento crits al meu voltant, sento com la bogeria m'invadeix i em duu enfora d'allà on som.
Quina puta il·lusa era.
Això de créixer somiant amb prínceps liles (lo corrent no m'agrada)
no podia dur a cap altre banda que no fos aquesta.
Un lloc carregat de rajoles de les quals no pots sortir,
raonaments que et fan creure que són madurs i llavors no tenen ni cap ni peus,
limitacions de tot tipus de plans per al teu futur...
Fuig nina, fuig.
No me maregis més, sincerament.
Potser si no et tenc a dedins no somiaré més en perdre'm pel món,
en voler fer casa meva amb branquetes del que pugui anar trobant,
amb qui pugui trobar o amb les meves mans.
No voldré estar tot el dia cantant a dintre la cuina,
no em miraran pensant "aquesta no té límits".
Pot ser el dia que no hi siguis el cor se'm tornarà roca
i no em faran més mal,
no em passaran per la pedra com si em trepitgessin el cor.
Serà el moment del meu joc de mans i llavis
sens importar res més que jo.
Però no m'atreveixo a saltar al buit.
Mai. Mai aconsegueixo decidir-me a donar la passa.
Potser em passa més sovint del que voldria.
No ho puc negar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada