21 de juny 2011

infantesa



Simplement tornar enrrera. 
Recuperar aquells moments d'alegria quasi constant,
d'atencions enriquidores i carregades de tendresa.
Dies en que els braços em duien per tal de no mullar-me els peus,
viatges a llocs desconeguts on em feien créixer.
Moments de rialles a dinars familiars on hi érem tots, no me'n faltava cap.
Però poc a poc van anar partint, uns abans que d'altres,
abans d'hora.

No demano tornar enrrera per rectificar tot allò que hagui fet malament,
és igual! Això ja m'és ben igual!
Només hi tornaria per poder assaborir cada un dels bons moments
i disfrutar-los i sentir-los més del que ho he fet,
per tal de poder entendre que els bons moments són únics 
i qui sap si potser aquell era el darrer que passàrem junts.


Ho va ser en molts casos, 
i tot i l'absència d'acomiadaments
sabeu que sempre estareu dins jo. 
Farem tornar la infantesa d'una manera o altra.

25 de maig 2011

I no és la típica història d'amor



Fa un any vaig conèixer una llumeta perduda enmig del món.
Bé, realment us dic que estava perduda però, si em prometeu que mai li direu,
us puc confessar que ella sap ben bé d'on ve i cap on vol anar.

Dues llumetes, llumeta i llumota diria jo,
es van trobar un dia jugant al monopoly.
Crec que no van fer falta més de tres mirades per tal
de saber que eren fetes de sa mateixa pasta,
que alguna cosa del destí les havia unides aquell principi d'estiu
en aquell mateix lloc ple de màgia.

Matins plens de secrets.
Arreglar el món entre cafès i cervesses,
mirades a tios interessants i confessions inconfessables.

Saber que sa paraula locura no és al nostre món,
tot és comprensible i sempre serà admisible
encara que sigui un camí a l'abisme
on l'adrenalina està més que assegurada.


Va ser un estiu carregat de llumetes i llunetes.

Però te diré una cosa ben clara,
sa coa des moix ja pot està cap a dalt o abaix
que tu i jo algun dia ens retrobarem...


ho saps tu, ho se jo i ho sap tothom.

07 de maig 2011

No sé olvidar

Me gustaría decirte todos los recuerdos que tengo
de aquella juventud, de los momentos de risas y llantos que pasamos.
De las veces que el "te quiero" fue sincero... sin saber qué
nos depararía el futuro.
Sin saber que no sabríamos crecer juntos, aunque es verdad que aprendí
mucho a tu lado, de ti y de tu camino... pero no fue suficiente.
Pero aun así sigo sin creer en el olvido,
las personas nunca mueren ni se olvidan...
Sabes que siempre me ha costado dar de lado a aquellos que 
tienen un lugar en mi, y tú has estado demasiado tiempo
para poder borrarte.
Y aunque mi mente me haga creer que caiste en el olvido
y que ya no formo parte de ti, creo que debo ser un caso extraño...
siempre tendrás un lugar en mi tiempo y en mi vida.
Y aunque no lo llegues a ocupar nunca,
te deseo lo mejor en tu nuevo camino.



GRACIAS POR TODO.

25 d’abril 2011

Tant deman quan et dic que m'agradaria
veure't tots es dematins i retrobar-te als vespres?

No deman molt més,
potser és un bon principi.

23 d’abril 2011

Un dia dolent, un dia sense tu.



Dolent és acostumar-se a una pell, 
a un tacte, a unes carícies...
Dolent és necessitar una veu,
unes paraules, un missatge...
Dolent és voler sentir una respiració,
uns alens, uns gemecs...
Dolent és la gelosia cap aquells que et tenen aprop,
d'aquelles que et desperten els sentits, dels llençols que t'acaronen...
Dolent és tenir espai al llit,
no compartir somnis, no compartir despertars.


...Tot lo dolent és el que manca quan l'altre no hi és,
el que no tens els dies d'absència i que és el que et fa 
viure els dies de plenitud i presència.






10 d’abril 2011

Incertesa



I per moltes voltes que hi faci sempre acabo pensant el pitjor.
Potser un dia el vent t'arrossegarà més enllà,
a un lloc on ses ones siguin dolces
i s'arena pinti sa teva pell blanca tot deixant-la
més suau que el que pot arribar a ser avui.

Un lloc on descobresquis nous cossos plens de
reconets inhabitats on es necessita sa teva presència i delicadesa,
llocs on tan sols ses teves mans arriben i que els teus pensaments acaricien.

Tenc por d'un dia despertar i saber a ciència certa que has fuit,
que ja no res té importància i que he tornat a fallar.
He tornat a caure a aquell forat que em retorna
al lloc d'on em va costar sortir,
córrer darrera de tu per agafar-te de sa mà i dir-te:

No fugis, vine amb jo... provem-ho.






*Fotografia: Moulin Rouge, París (2011). Caterina

05 d’abril 2011


Fes les maletes i fuig enfora.
Allà on les nits no siguin eternes
i on la mar pugui cobrir-te no més que els genolls
els vespres en que et sentis sol 
i només sa Lluna pugui saber de tu.

Dies en que et puguis torrar d'un costat i un altre
allargada a s'arena mentres sents ses ones com protesten
quan xoquen amb ses roques tot fent el mateix so
que les teves idees intentant escapar del teu cos.

Somia amb tot allò que voldries tenir i que tan et costa
perque potser l'aigua algun dia et taparà més que els genolls,
la monotonia haurà expulsat les idees i ja no tendran cabuda al teu cap,
o potser no tendràs temps de fer passar s'arena entre els dits.


No tot és tan gran com pensem,
desitja-ho i lluita per tenir-ho.
Fins i tot la Lluna és possible.

12 de març 2011

Simple y complejamente amor.


Y al final lo que buscamos es simple y complejamente
esta unión que nos lleva a pensar que somos únicos e irrepetibles.

Esa pieza que nos haga sentir la llama del sol
en nuestro pecho cada mañana,
esa luz que nos da el aliento necesario para levantarnos
un día tras otro aunque maldigamos el despertador.

Esa sensación de poder ser totalmente libres de las cárceles del amor
a la vez que dependemos de su agua para sentir que seguimos vivos,
que aún se nos eriza la piel con su tacto,
como quien pasa un hielo entre sensaciones dormidas
o quizás olvidadas.

Buscamos otra visión,
otro mundo posible distinto al que tenemos
pero que a la vez no cambie demasiado.

La dulzura de los gritos
y lo agradable del llanto.
El dolor del amor
y las bendiciones de los celos.


¡Qué caprichoso el amor!


Porque al final, es eso.
Encontrar en lo antagónico lo complementario
para poder aportar cada uno su imagen,
formando a la vez un maravilloso
cuadro en el que mostrar toda posible semejanza.






Gracias a Jorge Bernal Campos por su aportación con la imagen y las reflexiones.

05 de març 2011

"Por de la por"


Ella entró en la cama y lo volvió a sentir.
Otra vez aquella extraña sensación que tanto tiempo hacía que no la visitava,
aquella mezcla entre dolor y miedo,
amor y frustración consigo misma.

Se dio la vuelta y cerrando los ojos intentó que la idea se difuminara,
que con la misma facilidad que últimamente venía se fuera.
Pero esa noche no se iba a ir,
la cogió de la mano.

Cada cierto tiempo intentaba plantearse el porqué,
cómo podía ser que sintiera eso y que la inundara sin pedirle permiso,
dejándola con la sensación de estar sola en este mundo.


Tenía miedo.
Miedo de perder otra vez,
de creer que otros mundos serían posibles sin ella.
Otro mundo de fantasías que quizás ella no podía ofrecer,
que no sabía descubrir entre ese mar de rocas y erizos,
que no podía ver a oscuras.

Miedo de perder esa posibilidad de caminar juntos,
de cogerse de la mano e ir andando uno al lado del otro.
Creía que quizás, aunque fuera joven,
no era el tipo de mujer que hacía abrir los sentidos,
o que derretía con una sola mirada... o quizás mientras dormía.

Sabía que su confianza en si misma siempre había sido
un vaso medio vació, un plato sin acompañamiento,
y hasta se atrevía a pensar que quizás era un pastel sin guinda.

Conocía que esa era la puerta por la que esa sensación entraba,
pero también sabía a ciencia cierta que cuando la cogía de la mano
era porque tenía miedo de perderle,
no ofrecerle todo lo que fuera posible,
no hacer todas aquellas locuras que uno debe
hacer para mantener un jardín florecido...

Que no hicieran ambos lo mismo.
Que no lo hicieran por ella.






*Bàsicament: por de la por.

01 de març 2011

No ens fareu callar


No ens fareu callar
hereus sou de dictadura,

No deixarem de cantar
per molt que tengueu mà dura
No per esser majoria
la raó vos fa costat,
Expressar-nos amb llibertat
és lluita de cada dia,
No ens fareu callar,
malgrat ens segueu la vida.

No ens fareu callar
polítics de dreta estantissa,
Sols ens podreu marginar
Servint-vos de la mentida,
Defensors dels feixisme
Vos manca sensibilitat,
Conviure al vostre costat
És un nou colonialisme,
No ens fareu callar,
malgrat ens segueu la vida.

No ens fareu callar
Caureu com fuita madura
Fills sou de satanàs
Heu destrossat la natura
La història vos jutjarà
Anunci del cant de sibil·la,
El cel roig vos castigarà
Cremareu en eterna foguera

No ens fareu callar,
malgrat ens segueu la vida





Al-Mayurqa, Petit Palau (Barcelona), 30 de novembre de 2007

Homenatge a Toni Roig