I al final tot arriba,
com sempre,
agafant el darrer tren.
Tot ve de cop i així com ha vengut se'n va.

Dies de flames en l'obscuritat,
de música en espais oberts i tranquils,
de pensaments inmadurs i esperats.
I quan arriba l'hora de triar el camí somiat
tot són pedres que em returen,
pors amagades,
moviments en fals...
I m'entra sa por.

És el moment de començar a córrer
i no tenc forces per fer-ho,
la tranquilitat en jo,
la inestabilitat,
la desconfiança,
els somnis,
el desig de ser estimat...


Complexes de moviments salvatges,
de pensaments infantils
i cosmètica desagradable...

Dies que no són per tu,
ni per jo...