16 d’agost 2011

Tornam a les polítiques d'habitatge que ens enfonsaren no fa gaire temps i les quals encara ens pesen.


Sé que no a tothom li interessa aquest tema, però, avui mirant es diari he hagut de fer aquesta associació sí o sí. Crec que estaria bé que aquests polítics tenguessin una mica d'idea sobre quines seran les conseqüències de les seves polítiques d'habitatge ja que encara pagam ses des passat! Potser hi hagui ajudes per a l'adquisició d'una nova vivenda, o primera vivenda, però per a que ens serveix si no tenim com pagar-la? Caure en la mateixa trampa dels prèstecs hipotecaris dels bancs per a que encara es lucrin més amb nosaltres i el poc que tenim? ...Crec que no!
Vos deix només amb aquestes darreres línies de la conclusió de l'article den Ramon Betrán (el podeu trobar sencer al final del text) , i diu així: 


"Se acabó el tiempo de las concentraciones demográficas en las ciudades que obligaban a respuestas cuantitativistas casi improvisadas, con el único objeto de conseguir en el menor plazo posible y al menor costo el mayor número de viviendas. Las consecuencias de esos enfoques están hoy a la vista en las metrópolis españolas, con sus grandes bolsas de deterioro social y constructivo,
efecto de actuaciones urbanísticas contraproducentes. Hoy es   exigible una política  cualitativista, que analice los efectos de las actuaciones sobre el tejido urbano y social existente, y las dirija a conseguir el máximo beneficio en términos
globales, resolviendo con la inversión pública al mismo tiempo
asuntos  indisociables  que  no  admiten  tratamiento  separado,
salvo que se quiera vestir un santo desnudando a otro. Las necesidades de vivienda, la integración social, los barrios vulnerables, la obsolescencia urbana o la conservación del patrimonio  histórico  son  diversas  formas  de  mostrarse  el  mismo problema .
La política de vivienda, que ha de ser al mismo tiempo una
política de ayudas sociales, de centros históricos y de barrios,
ha de definirse desde la realidad cotidiana, con unos criterios 
rectores que deben ser muy distantes de los que inspiran al sector privado:
a. guiados por el beneficio social y no por el lucro económico;
b. en forma de pequeñas intervenciones insertas en tejidos sociales vulnerables, tendentes a la mayor integración arquitectónica y social, y no de grandes conjuntos suburbanos uniformes (Julio Alguacil escribía que, en el
momento actual, suena a despilfarro social acometer programas de vivienda sin plantearse al mismo tiempo la adquisición de viviendas vacías);
c. integrados en el entorno urbano, con rechazo de la implantación autista;
d. aprovechando las dotaciones existentes, y no generando en otro lugar nuevas necesidades locales globalmente innecesarias;
e. reforzando las relaciones sociales, y no debilitándolas;
f. impulsando la rotación del parque edificado y no contribuyendo a la aceleración de su obsolescencia


El vos recoman, ja que per a vosaltres és una opció i no obligació d'estudi com per jo :)

Ramón Betrán Abadía: "De aquellos barros, estos lodos. La política
de vivienda en la España franquista y postfranquista". 
http://www.unizar.es/centros/eues/html/archivos/temporales/16_AIS/AIS_16(06).pdf


NOTÍCIA RELACIONADA AMB L'ARTICLE:  http://www.diariodemallorca.es/economia/2011/08/15/pp-reitera-recuperara-desgravacion-vivienda/695043.html

03 d’agost 2011

Un somni d'estiu aprop de la mar.






A certes hores, en les quals el desig floreix i deixa veure el més animal de nosaltres.
Moments en els que oblidem la part racional i ens fondríem sense arribar a  saber de qui és cada una de les gotes de suor que finalment reposen en els llençols.

Faria locures!

Sense pensar-ho dos pics vendria i em deixaria vèncer per les teves mirades intenses i carregades de dolçor, de timidesa. 
Em deixaria embogir per les teves mans quan  m'acaricien l'espatlla. 
Em deixaria endur per corrents carregades de cultura i termes que no estaran mai al meu abast, però que m'il·luminen al néixer de la teva boca.

Deixa que traiem a fora allò que ens fa estar distants i ens refreda, cridem a les ànsies de posseir allò que no és nostre.

Tu.

Jo.




Un somni d'estiu!