Saps que les coses no són així,
les meves portes no s'obren cada dia,
no deixo entrar-hi desconeguts.
Ni tan sols m'interessa que puguin tocar.
Saps que poca gent em fascina,
em crea curiositat amb una ullada.
M'amago darrera columnes per mirar,
observar i fer un anàlisis d'aquella persona.
Conèixer cada raconet... tots i cada un.
Però no...
Véns tu i romps molts esquemes.
Com si et conegués de fa molt temps,
d'altres vides, altres llocs.
Com si sabessis la meva vida.
No pot ser, no es real.
Va ser la nostra reacció a tanta silimitud.
Així, des d'un primer dia, fins i tot abans de coneixe'ns,
la pareixença ja unia el teu nom i el meu.
Passat un temps, em trec el capell.
Per tot el camí que has fet.
Per atravessar el mar,obrir-me la teva vida
i permetre que aprengui de tu.
Per escoltar-me, aconsellar-me,
fer-me costat, ententrer-me,
animar-me, guiar-me...
Per permetre que entengui que la locura
es pot compartir fins i tot en public,
que és sana.
Per fer-me riure,
per fer-me sentir,
per fer-me plorar,
per fer-me enyorar...
Per ser tu!!!!
Encara que el temps i la distància ens separi
saps ben bé que sempre seràs aquella part de la coa
del moix que tant em faltava.
Amunt.
Que et puc dir petita, més que gràcies per ser sempre amb mi...per estimar-me i entendre'm, per compartir amb mi, per ser tú.
ResponEliminaI tingues ben segur que arribarem! l'una espentarà de l'altra, i sempre endavant bonica, sempre endavant!