25 de maig 2010


Quan ja no saps què penses,
que sents o què vols...
Quan les nits se fan eternes
sense poder veure aquella sensació
d'intimitat i de tendresa.
Quan ja la sal no té sabor
i enyores la dolçor,
les ferides son indolores
i els somnis són desitjos i
més enllà hi ha ambicions.
Escales impossibles de pujar.
No puc pujar cap escaló,
em quedo on sóc encara que
faci fred i la Lluna no sigui plena.
I sí, potser somio la lluna creixent,
nits contades de passions i
límits inexistents més allà de la pell,
camins per somnis i il·lusions.
Quantes truites somiades
i quants miratges
que algun dia en obrir els ulls
i poder veure la realitat
em faran mal.
Baixa la vista,
fes veure que no parles aquest idioma
i camina... no deixis de caminar.
Com més lluny, millor...
cap a altres mons!

21 de maig 2010

Mai es sap el perquè de les coses...


Només per què...
Els matins tenen un olor diferent i
aquell so és distint, abandonà el to agut per
donar pas a una melodia que em fa entendre que
algú m'espera a l'altra costat. Algú.

Només per què...
A vegades ets un parc d'atraccions que em desperta
l'odi i la por a les altures i velocitats, així
com la necessitat de sentir en la sang l'adrenalina.
Por que no és tan fosca, al fons una llumeta que
crida l'atenció i em guia a la sortida...
Més pendent d'aquesta que un nin de la seva poma confitada.

Només per què...
Mai havia vist la timidesa amb tan poc respecte i menys
m'havia empassat a mi mateixa per tenir el valor d'intentar un
impossible, intentar eriçar una pell impossible i veure que
la meva pell és la que reacciona i la son cau rendida com el nin
al llit després d'un dia intens de platja i Sol.

Només per què...
No crec en les telepaties, coincidències, afinitats,
compatibilitats, idees compartides, il·lusions, somnis...
a més de 10 metres de distància. Tot i així he arribat a creure
que a la pluja no li fa falta arribar a carnaval per desfressar-se de mosquit,
que tirar pedres a un riu fa que l'aigua no entri al cotxe,
que les carícies sense retorn són agradables
i que hi ha persones que em fan pensar que em comprenen.

Només perquè la locura existeix i crec que amb una bona canya es pot pescar la LLuna.

18 de maig 2010

...¿Cuál?...


A veces, y por no alimentar al miedo que vive bajo mi cama diciendo “siempre”, la vida toma un rumbo que no creíamos posible.
No pensábamos cuál era la parada final, sólo dije:
-Un billete para este tren”.
-¿Dónde quiere bajarse muchacha?- me dijo el revisor.
-No se preocupe, no me bajaré nunca.
Y sin querer que lo oyera, pero no lo puedo evitar, el temor cenó demasiado y un eructo se le escapó. Qué bien alimentado está.
Y con cara de dar pase VIP a una pobre mendiga me dijo:
-Te lleva a la última estación, a ninguna otra. Sólo se permiten trasbordos, pero bajo tu cuenta”.
Y tan contenta me subí al tren. Vacío. Para mi.
Pasé por playas, montes, puentes, mares, rocas... Vi el mundo. Hasta que un día a lo lejos vi otro tren. No estaba sola en ese camino que empezaba a hacerse largo. Era diferente, de otro color, no iba por raíles, ni tocaba el suelo. De día marchaba cerca del suelo, a veces encima del mar, solo. Pero de noche le perdía la pista, volaba demasiado alto y mis ojos no lo alcanzaban. Me entró la curiosidad.
Fueron muchos los días en que lo observé. Me aprendí sus maneras, colores, sonidos, sus movimientos. ¿A dónde llevará?... Y cada noche esa pregunta me robaba los sueños, el alma y a veces hasta la calefacción del tren y con él la noche se hacía fría.
Pasaron días y noches en los que no podía evitar preguntarme a dónde me llevaría ese otro tren, hasta que un día el otro tren se acercó más de lo habitual a mi tren. Y corrí, busqué entre la bolsa aquellas gafas que hacía tantos años no me ponía. No las necesitaba, ya me sabía la decoración de mi tren de memoria, los paisajes, el camino... Y entonces vi en su carrocería, tallado en madera:

“Ultima estación: la Luna”.

Y se me encogió el alma, no había cogido el tren adecuado. Entonces recordé: “Sólo se permiten trasbordos”. Y la duda me invadió: el camino a la Luna era lo que soñaba mas no era capaz de abandonar aquél tren que me había ayudado a crecer y que me enseñó el mundo”.


Y la duda me invadió....



*Imagen: Jacek Yerka*