Odio totes aquelles idees que sense sortir de mi son erronees.
Persegueixen un fi que està amunt, i no fan res més que intentar aconseguir-lo abraçant-se a un arbre. Abraçant-se a un arbre i rompent tota l'escorça. No contentes, en veure que no es pot arribar així s'agafen de les branques i es balancegen fins que aquestes es rompen.
Que no ho veis? No pujareu!
Doncs es veu que no, no basta escorça i branques rompudes. Provant de tirar els fruits i ferir el fi aconsegueixen entendre que així no s'aconsegueixen les coses.
Odio totes aquelles idees que sortint de mi són assumides per altres com a camí segur. Persegueixen un fi que és a dalt l'escala i es pot aconseguir. Quan posen un peu al primer escaló el fi desaparaix com el Sol tapat per els núvols. Intenten fer les passses de dos en dos escalons però el fi de cada vegada és més envoltat per una tormenta de llamps i trons, aigua i terra roja.
Què no ho veis? No pujareu! Doncs es veu que no, no ho entenen. Pensen que potser pujant per el costat de l'escala ho aconseguiran, però així tampoc s'aconsegueixen les coses.
Potser recolzant l'escala a l'arbre i en aquells escalons en que ho necessitem ens ajudem amb les branques arribarem adalt, i descansant i disfrutant dels fruits maravellosos ho podrem aconseguir.
El fi serà NOSTRE.
N´hi han coses que no podem ser, i encara que volqguem pujar al arbre es del tot imposible. Suposo que s´han d´acceptar algunes circuntancies i viure amb elles.
ResponElimina